Observant l’horitzó del immens mar
amb mirada perduda dintre la ment,
mon cor deixa anar un i profund lament,
sospirant per la dama i no ho puc calmar.

El sofrir intens no em deixa proclamar,
més voldria que la vida i aquest sentiment
poder-lo pregonar en un santament,
el meu fur intern disputa per damnar.

Aquest cor enter de sentiment i amor
desitja sempre estimar sense límit,
si més no, no surt de la ment el clamor,

ni la boca, ni dels llavis per tímids,
covards o prudència i no pel desamor
que processa a tots i, roman deprimit.

Autor: Joan