JOAN MIRÓ (Biografia i obres)

 

Barcelona, 1893 - Palma de Mallorca, 1983. Pintor, escultor, gravador i ceramista català. Va estudiar comerç i va treballar durant dos anys com a depenent en una drogueria, fins que una malaltia li va obligar a retirar-se durant un llarg període en una casa familiar al petit poble de Mont-roig del Camp.

De retorn a Barcelona, va ingressar en l'Acadèmia d'Art dirigida per Francesc Galí, on va conèixer les últimes tendències artístiques europees. Fins a 1919, la seva pintura va estar dominada per un expressionisme formal amb influències fauvistas i cubistes, centrada en els paisatges, retrats i nus.

Aquest mateix any va viatjar a París i va conèixer a Picasso, Jacob i altres membres del corrent dadaista, com Tristan Tzara. Va alternar noves estades a la capital francesa amb estius en Mont-roig, i la seva pintura va començar a evolucionar cap a una major definició de la forma, ara cisellada per una forta llum que elimina els contrastos. En el temàtic destaquen els primers besllums d'un llenguatge entre oníric i fantasmagóric, molt personal encara que d'arrels populars, que marcaria tota la seva trajectòria posterior.

Afí als principis del surrealisme, va signar el Manifest (1924) i va incorporar a la seva obra inquietuds pròpies d'aquest moviment, com el jeroglífic i el signe cal·ligràfic (El carnestoltes de l'arlequí). L'altra gran influència de l'època vindria de la mà de P. Klee, del que recolliria el gust per la configuració lineal i la recreació d'atmosferes etèries i matisats camps cromàtics.

 

En 1928, el Museu d'Art Modern de Nova York va adquirir dos de les seves teles, el que va suposar un primer reconeixement internacional de la seva obra; un any després, va contreure matrimoni amb Pilar Juncosa. Durant aquests anys l'artista es va qüestionar el sentit de la pintura, conflicte que es reflecteix clarament en la seva obra. D'una banda, va iniciar la sèrie d'Interiors holandesos, recarregades recreacions de pintures del segle XVII caracteritzades per una tornada parcial a la figuració i una marcada tendència cap al preciosisme, que es mantindria en els seus coloristes, juganers i poètics maniquís per al Romeo i Julieta dels Ballets Russos de Diaghilev (1929). La seva pintura posterior, en canvi, fuig cap a una major aridesa, esquematisme i abstracció conceptual. D'altra banda, en les seves obres escultòriques va optar per l'ús de material reciclat i de deixalla.

 

La guerra civil espanyola no va fer sinó accentuar aquesta dicotomia entre esquinçament violent (Cap de dona) i evasió somniadora (Constel·lacions), que a poc a poc es va ser resolent en favor d'una renovada serenitat, animada per una tornada a la ingenuïtat de la simbologia mironiana tradicional (l'ocell, els estels, la figura femenina) que sembla reflectir al seu torn la tornada a una visió ingènua, feliç i impetuosa del món. No van resultar aliens a aquesta espècie de renovació espiritual els seus ocasionals retirs a la illa de Mallorca, on en 1956 va construir un estudi, en la localitat de Son Abrines.