Home  |  Contact  

Email:

Password:

Sign Up Now!

Forgot your password?

Catalunya Universal
 
What’s New
  Join Now
  Message Board 
  Image Gallery 
 Files and Documents 
 Polls and Test 
  List of Participants
 ♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥ 
 Normes 
 Presenta,t 
 Funcionament 
 ♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥ 
 Debats i Mès 
 Lletres Catalanes 
 La Nostra Cuina 
 Catalunya en Imatges 
 Un Xic dHistòria 
 Administració 
 La Jungla 
 ♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥ 
 PSP en Català 
 ♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥ 
 Grups Amics 
 ♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥♥ 
  
  
 
 
  Tools
 
Lletres de Casa: JOAQUIM RUYRA I OMS, escriptor (cosí-germá del meu avi Joaquim)
Choose another message board
Previous subject  Next subject
Reply  Message 1 of 9 on the subject 
From: festa  (Original message) Sent: 05/12/2013 20:22

 
Pòrtic

Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939). Narrador i prosista. La seva obra cabdal està constituïda per tres reculls de relats: Marines i boscatges (1903), La parada (1919) i Entre flames (1928). També va conrear la poesia, el teatre i la crítica literària. El seu univers literari se centra en el mar i la costa; en concret a Blanes d'on provenia la seva família. Va estudiar a Barcelona la carrera de Dret, que no va arribar a exercir perquè, segons declarava, "exercir la carrera m'hagués impedit d'escriure".

Al llarg de 1903 publica els quinze relats de Marines i boscatges en forma de fulletó a la revista Joventut i a partir d'aquell moment es converteix en model narratiu per a les noves generacions. Marines i boscatges va ser reeditada el 1920 amb el títol Pinya de rosa, tot afegint un relat llarg. Conté la novel·la breu "El rem de trenta-quatre", on descriu el naufragi d'una barca de mitjana i on es troben algunes de les descripcions més belles de la natura, comparables a J. Conrad o R. Stevenson.

Ruyra és un dels grans contistes moderns dels segle XX, també en la línia d'Edgar A. Poe, el seu autor preferit. Destaca per la psicologia de personatges en relats com "La Fineta" i "Jacobé" on s'hi revela la visió fatalista del món. També destaca la seva font folklòrica i popular amb relats com "La vetlla dels morts" o "El malcontent".


Documentació: M. Rosa Ruiz González.
Actualització: Lluïsa Julià i Capdevila.


Anuncios:

First  Previous  2 to 9 of 9  Next   Last  
Reply  Message 2 of 9 on the subject 
From: festa Sent: 05/12/2013 20:29
BIOGRAFIA (Reportatge fotogràfic)
 

Ruyra als deu o dotze anys. (Col·l. M.V. Vila)

La vida a Blanes. Tertúlia de
cafè al carrer Ample. (AMB)


Ruyra a la platja de Blanes,
fotografiat pel seu amic,
l'escriptor Josep Roig i Raventós,
germà d'Emerencià. (Ed. Parsifal)


Ruyra als deu o dotze anys. (Col·l. M.V. Vila)
+
ampliar






La vida a Blanes. Tertúlia de cafè al carrer Ample. (AMB)


Ruyra a la platja de Blanes, fotografiat pel seu amic, l'escriptor Josep Roig i Raventós, germà d'Emerencià. (Ed. Parsifal)


Ruyra entre els estudiosos del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona l'octubre del 1906. (Arxiu Mas)

Ruyra als deu o dotze anys. (Col·l. M.V. Vila)


La vida a Blanes. Tertúlia de cafè al carrer Ample. (AMB)


Ruyra a la platja de Blanes, fotografiat pel seu amic, l'escriptor Josep Roig i Raventós, germà d'Emerencià. (Ed. Parsifal)


Ruyra entre els estudiosos del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona l'octubre del 1906. (Arxiu Mas)


Joaquim Ruyra. (Arxiu J.L. Infiesta)


Ruyra al seu despatx del carrer Bretón de les Herreros, al barri de Gràcia, a Barcelona. (Col·l. M.V. Vila)

 


 

Reply  Message 3 of 9 on the subject 
From: festa Sent: 05/12/2013 20:30
Biografia

Joaquim Ruyra i Oms va néixer a Girona el 27 de setembre de 1858, hereu d'una família de propietaris rurals, que provenia d'Hostalric i Blanes, població, aquesta darrera, on tenia la casa pairal i materna. El seu pare exercia d'advocat a Girona, on ell va estudiar el batxillerat, primer al Seminari de Sant Martí i després a l'Institut del carrer de la Força. L'any 1873, a causa de les guerres carlines, es va refugiar a Malgrat de Mar amb la seva família, a casa de Benet Turró; fet que va propiciar l'amistat entre Joaquim Ruyra i Ramon Turró, fill de la casa, que després seria un reconegut biòleg.

Aquesta amistat es va concretar amb la col·laboració de Joaquim Ruyra en el llibre de Ramon Turró, Composiciones literarias (1878), que conté el relat anònim "El canto de la pescadora" de Ruyra.

El 1879, amb 21 anys, va tornar a Blanes amb la intenció de dedicar-se a la literatura. Estudia la llengua viva dels pagesos i mariners que, seguint l'exemple de Jacint Verdaguer, esdevé la base de la seva llengua literària. Sota l'impuls del catalanista blanenc Josep Cortils i Vieta, s'incorpora al grup literari de Blanes de finals del segle XIX. Es va donar a conèixer als Jocs Florals de Girona (1891), en què li és guardonat el poema "L'únic remei", de clara inspiració verdagueriana. A partir del 1895, va ser un assidu participant als Jocs Florals de Barcelona i, malgrat que en aquests primers anys s'havia lliurat fonamentalment al conreu de la poesia, va ser com a prosista que va obtenir un reconeixement immediat.

El 1896 obté el premi del Consistori amb els relats "Mar de llamp", "La mirada del pobret" i "Les senyoretes del mar"; l'accèssit el 1897 amb "La vetlla dels morts" i "Fineta"; la copa del consistori, el 1902, amb "Jacobé". Tanmateix, es va sentir, en diverses ocasions, injustament maltractat pel certamen i va deixar de presentar-s'hi. Li havia servit, però, de plataforma literària, de manera que, a partir del 1896, es troben col·laboracions seves disperses en les revistes i diaris més importants com La Veu de Catalunya (on va publicar regularment poemes el 1897), La Renaixença, Catalunya, El poble Català i Joventut, revista que li va editar el primer llibre, Marines i Boscatges (1903).

L'èxit fou immediat i unànime. A partir d'aquell moment la prosa de Ruyra es converteix en referència ineludible. Un dels aspectes que més va contribuir-hi va ser la llengua literària del recull, no sols per la qualitat literària, bellesa i originalitat de les imatges, sinó per la sistematització lingüística practicada, pel seu rigor professional.

No és estrany, doncs, que Josep Carner i d'altres noucentistes el proposessin com a model literari i que el cridessin a molts aforaments públics. A més, la revista Catalunya li publica els tres capítols inicials d'una novel·la rural que va restar inacabada, La gent del mas Aulet, i va promoure'l a la presidència dels Jocs Florals de Moià (1904) i de Girona (1907).

Ruyra havia participat en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, (Barcelona, octubre de 1906) amb la ponència "La nostra llengua en les obres literàries". A partir de 1918, va reprendre les activitats literàries. És nomenat membre adjunt de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (el 1924 en serà membre numerari). El 1919 publica La parada, segon recull de narracions, i una antologia dels seus poemes, Fulles ventisses. El 1920 reedita Marines i boscatges amb el nou títol de Pinya de rosa. El 1922 presideix els Jocs Florals de Barcelona i el 1925, publica la novel·la curta Les coses benignes. El 1928 apareix Entre flames, el tercer i darrer recull de narracions.

Joaquim Ruyra va aportar també a la literatura catalana diverses traduccions, amb un ús de la llengua regular i precís, però també natural i fluent. Tradueix entre altres, Erckmann-Chatrian, Racine, Molière i Scribe. Un altre vessant de la seva producció és la de crític literari, cosa que el va destacar entre els escriptors del seu temps.

En els seus darrers anys, va deixar pràcticament d'escriure. Va publicar La cobla (1931), una antologia dels poemes que considerava literàriament més valuosos. La República i la guerra civil espanyola van enfonsar el seu món de propietari rural. Va emprendre, per encàrrec de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la biografia de Ramon Turró, que, incompleta, no es va arribar a publicar. Els escriptors catalans li van fer un homenatge el 27 de setembre de 1938, el dia del seu vuitantè aniversari, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes.

Va morir a Barcelona, el 15 de maig de 1939, però les circumstàncies polítiques van fer que passés absolutament inadvertit. Va ser enterrat a Blanes.

Ruyra també va ser objecte d'una llegenda literària que l'Homenot escrit per Josep Pla, important per altres aspectes afinadíssims, encara va alimentar més. Pla qualifica el matrimoni de Ruyra com un "immens desastre, una tragèdia que l'escriptor suportà amb una paciència infinita, exactament com el que fou sempre: un sant". També intenta explicar -amb la convicció que es tracta d'uns fets que, per bé o per mal, van condicionar profundament l'obra- aquestes relacions familiars. Afirma que Ruyra va viure esporuguit, anul·lat, per la seva dona, gelosa de tot i de tothom, des del servei domèstic al seu èxit d'escriptor. No cal dir que aquestes valoracions tenen tota una altra interpretació a la llum dels estudis més moderns.

Però, Josep Pla, gran admirador de l'escriptor, també escrivia que la perfecció estilística de Ruyra "no podrà mai explicar-se sense una evasió molt intensa i completa, sense una solitud, una separació profunda originada per la repulsió del seu entourage". Ruyra havia fet una opció pel conte i el relat, gèneres, segons explica en una entrevista amb Coma i Soley, que en la seva època encara eren considerats menors. Ruyra, però, és un dels primers i gran contista del segle XX, un dels primers que segueix la línia heretada d'Edgar A. Poe, un dels que més admira.


Reply  Message 4 of 9 on the subject 
From: festa Sent: 05/12/2013 20:31


Ruyra envoltat d'altres durant l'homenatge que li ret la Institució de les Lletres Catalanes amb motiu del seu vuitantè aniversari. Barcelona, 27-IX.1938
 
Premis

Premi del Certamen Literari de Girona (1890): la poesia "L'únic remei".
Premi extraordinari de poesia dels Jocs Florals de Barcelona (1895).
Primer accèssit Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona (1896).
Premi del Consistori (1896): "Mar de llamp", "La mirada del pobret" i "Les senyoretes del mar".
Accèssit del Consistori (1897): "La vetlla dels morts" i "Fineta".
Copa del Consistori (1902): "Jacobé".




Reply  Message 5 of 9 on the subject 
From: festa Sent: 05/12/2013 20:33
OBRA


Coberta de marines i boscatges


Coberta de Jaume Pla per a Les coses benignes. Barcelona: Edicions de la Rosa Vera, 1935. (Col·l. A. Oller).


Il·lustració d'Alexandre Coll per a "El malcontent" (La parada). Barcelona: 1949. (Col·l. A. Oller)
Poesia

  • El País del Pler. Barcelona: Il·lustració Catalana, 1906.
  • Non-non. Barcelona: Ibèrica, 1917.
  • Fulles ventisses. Palamós: Llorenç Castelló, 1919.
  • La cobla (Tria de poesies originals). Barcelona: Tipografia Occitània, 1931.
  • Joaquim Ruyra, inèdit [a cura de Lluïsa Julià]. Girona: Ajuntament de Girona, 1991.


    Novel·la

  • Pinya de Rosa. Reedició de Marines i boscatges amb la incorporació de L'idil·li d'en Temme.
  • Marines i boscatges. Barcelona: Fidel Giró, 1903.
  • La Parada [Narracions]. Barcelona: Catalana, 1919.
  • Les coses benignes [Novel·la curta]. La Veu de Catalunya, 1925.
  • Entre flames. Barcelona: Edicions de la Nova Revista, 1928. Barcelona: Planeta, 1988.
  • L'Envejós, manuscrit inèdit de Joaquim Ruyra. Blanes: Premis Recull de Blanes, 1991.


    Teatre

  • Amor a prova de bomba. Comèdia, 1902.
  • La Bona Nova [Drama]. Barcelona: Tipografia Occitània, 1931.
  • El Garet a l'enramada. Adaptació del conte homònim, 1938.


    Crítica literària o assaig

  • El sentiment estètic en el moment de la sensació, Catalunya (Barcelona), núms. 33-34, 1904.
  • La nostra llengua en les obres literàries. I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), Barcelona, 1908.
  • Estètica de les imatges abstractes. Jocs Florals de Girona, 1907.
  • Elegància i modèstia [Conferència]. Barcelona: Bloud i Gay, 1919.
  • L'amor guia. Jocs Florals de Mataró, 1921.
  • Dues èpoques. Jocs Florals de Barcelona, 1922.
  • L'educació de la inventiva. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1923.
  • La Sardana i la Caritat. Barcelona: Impremta Omega, 1928.
  • L'art i la moral. Barcelona: Biblioteca Balmes, 1928.
  • Montserrat i Mossèn Jacint Verdaguer, 1931.
  • Molière i l'"Escola dels marits" [Assaig i traducció]. Barcelona: Barcino, 1933.
  • El parlar de Blanes, 1938, Dins d'Obres Completes.
  • Epistolari de Joaquim Ruyra [a cura de Lluïsa Julià]. Barcelona: Curial, 1996.


    Obres traduïdes

  • Al castellà


    Obres completes

  • Obres Completes de Joaquim Ruyra. Barcelona: Selecta, 1949 i 1968.


    Estudis sobre l'autor/autora

  • CARDONA, Oswald: Joaquim Ruyra, resum biogràfic. Barcelona: Barcino, Col·lecció Popular Barcino, 1966.
  • GARCÉS, Tomàs: "Conversa amb Joaquim Ruyra", Revista de Catalunya, any III, núm. 22, abril 1926, p. 353-367.
  • GAZIEL: "Homenatge a Joaquim Ruyra", dins Un estudiant a París i d'altres estudis. Barcelona: Selecta, Biblioteca Selecta, 352, 1963, p. 131-136.
  • AMIGÓ, L.: Joaquim Ruyra. Moià: La Tosca, 1950.
  • BUSQUETS i GRABULOSA, Lluís: "Joaquim Ruyra. El rem de trenta-quatre", Literatura Catalana (Agramunt), Editorial Urgell, 1983, p. 81-89.
  • CAPDEVILA, C.: "Joaquim Ruyra, autor dramàtic", Revista de Catalunya, any V, núm. 45, març 1928, p. 252-255.
  • CAPDEVILA, J. M.: Joaquim Ruyra. Estudis i lectures, Barcelona: Editorial Selecta, Biblioterca Selecta, 378, 1966, p. 138-195; Reproduït fragmentàriament dins Guia de la Literatura Catalana Contemporània. Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 185-192.
  • CARDONA, Oswald: "Pròleg a El rem del trenta-quatre", Barcelona: Edicions 62, "Antologia Catalana", núm. 49, 1968, p. 5-11.
  • GUANSÉ, Domènec: "Joaquim Ruyra", dins Abans d'ara. Barcelona: Proa, Col·lecció La Mirada, 1966, p. 23-31.
  • JULIà, Lluïsa: Biografia de Joaquim Ruyra [Premi d'assaig Quima Jaume, 1995]. Barcelona: Parsifal, 1996.
  • JULIà, Lluïsa: Epistolari de Joaquim Ruyra. Barcelona: Curial, Col·lecció Epistolaris de la Catalunya Contemporània, 3, 1995.
  • JULIà, Lluïsa: Joaquim Ruyra, inèdit. Girona: Ajuntament de Girona, 1991.
  • JULIà, Lluïsa: Joaquim Ruyra, narrador. Barcelona: PAM, Biblioteca Serra d'Or, 112, 1992.
  • JULIà, Lluïsa: L'envejós, manuscrit inèdit de Joaquim Ruyra [Premi Alba de Prima]. Blanes: Premis Recull de Blanes, 1991.
  • JULIà, Lluïsa:Ruyra: l'home i la seva imatge. Girona: Edicions CCG, 2010.
  • MONTOLIU, M.: "La vida i l'obra de Joaquim Ruyra", dins Obres completes. Barcelona: Selecta, 1949.
  • PLA, Josep: "Joaquim Ruyra (una petita aventura literària)", dins Homenots. Barcelona: Selecta, Biblioteca Selecta, núm. 258, 1958, p. 7-44.
  • RIBA, Carles: "Memòries de Joaquim Ruyra", a "Polítics, intel·lectuals i altres assaigs", dins Obres Completes, 2. Assaig crítics. Barcelona: Edicions 62, 1967, p. 696-701.
  • ROIG, Sebastià: "Ruyra, Junceda i la revista Virolet", Revista de Girona (Girona), núm. 278, maig-juny de 2013, p. 66-69.


  • Reply  Message 6 of 9 on the subject 
    From: festa Sent: 05/12/2013 20:35

    Rèplica del rem de trenta-quatre a l'ermita del Vilar. (Fot. C. Romaní)


    Blanes, retorn de la pesquera (AMB)
    Comentaris d'obra

    "Tres elements podem destriar de l'art descriptiu d'en Ruyra: minuciós sentit decoratiu d'orfebre o miniaturista; sentit poètic infós per la presència activa de la imaginació i de l'emoció; sentit vitalista de la realitat que té el secret d'animar les coses descrites. [...]

    El rem de trenta-quatre és tot un monument. En el seu assumpte, tan senzill -el naufragi d'una vulgar barca de pescadors-, ha trobat Ruyra l'avinentesa de lluir fins al grau màxim les seves genials facultats de narrador. Això ja no és prosa, per bé que sigui escrit en la prosa més ferma, viva i més acolorida que hagi mai brollat de la ploma d'un escriptor en llengua catalana. És prosa, sí, però fulgurant, tan xopa d'entusiasme creador, que la llegim com si fos ritmada, amb un ritme pregon i cordial que desafia tot intent d'anàlisi. [...] I és que Ruyra, que sabia mirar la natura i la vida amb els ulls tan nítids i penetrants, trobava sempre en les fondàries de la seva visió del món extern l'espurna de llum d'un món superior, l'oreig de l'alenada de la Divinitat que infon vida i beutat a totes les coses."

    (Manuel de Montoliu: "La vida i l'obra de Joaquim Ruyra", dins Obres Completes. Barcelona: Selecta, 1964, 2a ed.)

    * * *

    "Marines i boscatges, que conté al meu entendre, la millor prosa de Joaquim Ruyra, que és, al mateix temps, la millor prosa en llengua catalana, que s'ha escrit en llengua moderna; els primers llibres -probablement els més remarcables- de Caterina Albert, "Victor Català". La publicació de l'obra bàsica de Ruyra. Marines i boscatges, constitueix, al meu entendre, el timbre de glòria més alt de la revista Joventut. Ruyra conegué com ningú la nostra llengua; en maneja l'esperit d'una manera perfecta; en domina la intel·ligibilitat i tots els seus matisos fins a extrems insuperables."

    (Josep Pla: Obra completa, volum 32, p. 271)

    * * *

    "És inútil! En aquest mar de Blanes, m'és impossible de separar-ne la millor literatura de Joaquim Ruyra. De vegades sento que n'estic tan impregnat, que no podria escriure'n ni una ratlla personal sense arriscar el ridícul, esgotà la matèria d'aquest paisatge -l'arrasà."

    (Josep Pla: "Aigua de mar", dins Obra completa, volum 2)

    * * *

    "Ruyra no era allò que anomenem un novel·lista, ni tampoc, gens ni mica, un assagista, sinó, fonamentalment, un pur narrador. Dels que conten, vull dir, personalment allò que conten. Fins a un cert punt -Riba ho indicava- a la manera dels narradors èpics. Però només fins a un cert punt, perquè no l'interessaven gaire ni la fabulació ni el desplegament de grans històries, i es limitava a contar petits episodis. I no pas episodis lligats amb un moment històric precís. Josep Maria Capdevila ho subratlla amb raó com un salvetat en la indicació que fa d'un possible lligam amb Mazoni, per una altra banda molt plausible en allò que correspon a l'admirable i equilibrada continuïtat de l'estil narratiu. [...]

    Ha estat molt escampada la idea d'un Ruyra a qui la manifestació de la fe cristiana portava a un alliçonament incessant i tornava púdic fins al puritanisme i fins a l'apocament. No diré pas que no parlés -i ho trobo ben natural- de la seva fe vivent. Ni que, fill com era de les tradicions vigents en una època molt més primmirada que l'actual en l'expressió dels aspectes sexuals, no sigui possible de trobar en els judicis que en feia en la vida real alguna preocupació excessiva. Però no pas en l'obra de creació literària. No s'inclinava a exhibir terboleses, però el desig de respondre a la imatge de la realitat el priva d'ignorar-les i, encara més, de presentar-les desfigurades, o bé disfressades amb els atributs suposadament transcendentalitzadors de la passió romàntica. Pintava d'una manera corprenedora -però alhora inequívocament humana- els amors ingenus d'en Garet, tal com els trobava en al vida real. Però, quan s'havia d'encarar amb amors d'altres menes, no reculava. Si bé els tractava amb una certa economia de paraules evocadores -per una altra banda, molt llògica i ben normal en els temps dels quals ell procedia, i també en molts escriptors posteriors- mai no defugia els aspectes d'humanitat plena. [...]

    [Ruyra] era l'escriptor veritable, que es llença a crear-se un llenguatge propi. Avui coneixem -publicats amb les obres completes- una part important dels repertoris de paraules i maneres de dir que es feia per al seu ús personal. Capdevila remarcava que tenia sempre diccionaris a sobre la taula: "El llatí, el francès, abans el de Labèrnia, avui el de Fabra. Contínuament els consulta, els llegeix a fragments, els anota..." I és el mateix Capdevila qui conclou que el diccionari és "un antídot contra les influències" .

    En l'esforç de Ruyra per a fer-se el llenguatge que li feia falta, hi havia també la contribució -necessària per a ell, però alhora per a tots- a l'esforç comú de refer la llengua literària comuna. I és evident el servei que hi podia fer un escriptor tan concienciós i tan conscient com ell. En la seva obra autèntica -les narracions-, no escrivia ni un sol mot perquè sí. Sempre sabia què volia dir i, de fet, sempre s'adonava de si ho deia. Així, dons, no era cap casualitat si, en la conclusió d'una de les narracions més belles que va escriure, la visió del camí que de cara a l'avenir obria, en la vida d'un adolescent, un "primer lustre d'amor" -i és probable que parlés d'ell mateix-, quedés fixada en una comparació, diria, proustiana, que és, en tot cas, una de les imatges més perfectes i més profundament imaginatives que recordo d'haver llegit. La d'aquell carro que prossegueix la marxa "com una nau en mar de bonança", i d'aquelles rodes que "van voltant enllà, enllà per la carretera infinita, mantenint-hi quiscuna un punt de tangència sempre sol i sempre distint, igual que fa la nostra vida pel camí del temps". "

    (Maurici Serrahima: Fragments de Dotze mestres. Barcelona: Destino, 1972)

    * * *

    "En el seu conjunt, l'obra de Ruyra es caracteritza per dos elements fonamentals: En primer lloc, pel seu pregon catolicisme, la qual cosa, literàriament, significà el rebuig de tot naturalisme i de concessions sensualistes a les seves narracions (llevat d'alguna narració com Jacobé o Fineta.) El món de Ruyra és un món ordenat, governat per lleis lògiques, un món segur on es confirma la bondat divina, i amb un ritme propi que es voldria indestructible, al qual ha d'adaptar-se l'home. En segon lloc, i per dir-ho amb paraules seves, l'obra de Ruyra es caracteritza per la consideració de l'escriptura com a treball, és a dir, com a recerca constant de la frase perfecta, justa i exacta: de la frase que defineixi, a partir d'una tasca investigadora i reflexiva, l'objecte narrat.

    Vist això, no ha d'estranyar-nos que quan Ruyra volgué conrear la novel.la llarga li fos pràcticament impossible: la que ve emprendre, La gent del mas Aulet, restà inacabada. El seu terreny era el dels espais curts, on un tema molt concret, gairebé mínim, li permetia d'endegar una descripció minuciosa i acurada dels seus paisatges favorits. En aquest sentit és del tot simptomàtic que Pla, un bon lector de Ruyra, pugui descriure tota la costa mediterrània excepte Blanes, lloc reservat, sembla que ja històricament, a Joaquim Ruyra."

    (Antoni Carbonell: Anton M. Espadaler, Jordi Llovet i Antònia Tayadella, Literatura Catalana. Barcelona: El Punt/Edhasa, 1979)

    * * *

    "Marines i boscatges ofereix la formulació d'un microcosmos literari coherent i complex. A tal efecte, i en convergència amb la tècnica narrativa modernista, cada narració no sols es defineix per ella mateixa sinó en relació a la seva distribució dins el conjunt de l'obra. Cada narració explicita l'anàlisi d'un aspecte de la realitat, alhora que esdevé un fragment del total. De l'articulació adequada de cadascun s'obté una unitat superior, un engranatge lineal i progressiu que dibuixa una visió múltiple. Fet que implica no sols una tria acurada de cada element, sinó la fidelitat definitòria de cadascun d'ells. No hi ha reaparicions circumstancials de motius, descripcions, personatges,... Des del moment en què apareix un element queda definit i la seva caracterització es manté fins a la fi del discurs o s'integra en una unitat més àmplia.

    Segons el mecanisme de la bipolaritat, del dualisme intrínsec i, alhora, indestriable que presenta el llibre, podem dividir-lo en dues grans parts: la corresponent al primer llibre, a les vuit "Impressions", i la que conté les set narracions restants: les "Fantasies", llibre segon, i les "Novel·letes", llibre tercer. A més a més de la progressiva importància que pren la fabulació, cada part es defineix pel plantejament d'un conflicte principal. La primera part, la corresponent a les "Impressions", explicita les relacions tensionals entre l'home i el món. Assistim tant al seu descobriment (a través d'un protagonista-nen) com a la seva interrogació o acceptació, quan el personatge-narrador és un jove o un adult. La construcció d'aquest personatge-narrador i la convenció narrativa del record constitueixen la base caracteritzadora d'aquestes narracions. En la segona part, en canvi, el conflicte no prové de la contemplació i reflexió del món sinó dels personatges mateixos. És el desig d'alguna cosa o l'amor la causa central de la tensió que, al mateix temps, s'incorpora a la interrogació global del món. En les "Fantasies", llibre que, en certs aspectes, fa de pont entre el primer i el tercer, aquests dos temes encara es formulen amb mecanismes propis de la primera part, però es caracteritzen per la irrupció de l'irreal.

    Mentrestant, les "Novel·letes" recuperen el mecanisme del record o testimoniatge per imbricar-lo amb la fabulació mateixa."

    (Lluïsa Julià: Joaquim Ruyra, narrador. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, col. Biblioteca Serra d'Or, 1992)

    * * *

    "In 1983, a Catalan poet, Marià Manent, outstanding for his discovery and translations of modern English poetry, pointed to the "undeniable resemblance between certain passages of Ruyra and highly characteristic moments in Conrad's work. El rem de trenta-quatre naturally makes one think of Typhoon", he noted,"and also brings to mind Conrad's observations about storms at sea in one of his best books, The Mirror of the Sea".

    [...] Beauty becomes the overriding goal, turning into a kind of religion to which everything is sacrificed. Both writers, true wordsmiths, were obsessed by inopportune assonance, unnecessary repetition, by anything which might constitute artistic falsity.

    This coincidence of symbolic and poetic conceptions of narrative language has its origins in the admiration of both writers for French symbolism and, more specifically, in the devotion they professed for Paul Verlaine. The descriptions of the storm at sea or man's struggle against the elements are conceived, both in Typhoon and in The Long Oar, as poetic images based on rhythm and sonority. This stylistic coincidence towards the lyrical novel is reinforced by their different evolutions. Conrad has his origins in realism and naturalism as Tales of Unrest demonstrates. Ruyra, in turn, was greatly influenced by romantic forms, which devoloped late in the Iberian Peninsula, but would move rapidly from romanticism to symbolism.

    Moreover, while Conrad insisted that poetry as a genre was incomprehensible to him and that he had never cultivated it, Ruyra always alternated prose and poetic production. This fact which draws attention to the enormous influence of symbolic forms at the end of the nineteenth century, also denotes a factor wich makes the subsequent evolutions of the two writers more intelligible. Amongst other reasons, if Conrad moves towards the long novel, it is because he abandons the poetic vision of narrative while Ruyra who remains true to it, will always be linked with the short story and with the cultivations of poetry, with brief forays into the short novel."

    (Lluïsa Julià, Trad.: Julie Flanagan: Conrad's Typhoon. A Joaquim Ruyra. The Long Oar. Warminster, Aris & Phillips Ltd and The Centre for Mediterranean Studies, University of Bristol, 1994)

    * * *

    "Joaquim Ruyra (Girona 1858-Barcelona 1939) és un narrador d'obra breu però central en la història de la literatura catalana del segle XX. Els relats de Marines i boscatges, La parada o Entre flames transformen la prosa de la renaixença i la converteixen en instrument afinat per al relat modern. Ruyra és una anella ineludible entre Jacint Verdaguer i la prosa de Josep Pla, com ho és per a tota la narrativa dels anys trenta, ja que, gràcies a ell, la natura i el paisatge traspassen la contemplació i prenen valor narratiu.

    Poeta, crític, traductor, assagista. autor teatral, lingüista..., Ruyra assoleix amb el recull Matines i boscatges (1903) el punt àlgid de la seva obra. Marines i boscatges respon a la idea de dualitat còsmica: el mar i el bosc, l'espai obert, el món del blau, en contrast amb la boscúria, amb les muntanyes; també, el mar encalmat i plàcid, acollidor, oposat a la grisor de la tempesta marina, al soroll eixordador, al naufragi. Aquesta és una forma analògica de descriure percepcions antagòniques de la realitat, d'al·ludir a estats d'ànims, de definir experiències trasbalsadores.

    El 1920 Ruyra reedita Marines i boscatges amb el títol Pinya de rosa. Des de llavors aquest ha estat el títol que ha representat l'autor."

    (Text introductori a l'Exposició "Joaquim Ruyra. En el centenari de Marines i boscatges (1930-2003)". Lluïsa Julia, comissària de l'exposició)


    Reply  Message 7 of 9 on the subject 
    From: festa Sent: 05/12/2013 20:37


    Ermita de sant Francesc, a Blanes, on Ruyra ambienta el relat Les coses benignes. (Lunwerg-Fot. A. Masagué/S. Jordi Vidal)



    Coberta de la revista Recull de Blanes el 1958, en homenatge a l'escriptor als cent anys del seu naixement. (Col·l. A. Oller)

    Entrevistes

    "[...] A Malgrat vàrem passar més de dos anys, i allà vaig fer-me amic d'un dels fills de la casa que ens havia acollit, l'aleshores jove Ramon Turró, qui fou el meu principal mestre de literatura. Jo fins aleshores havia fet algunes poesies en català i en castellà. En Ramon Turró simpatitzà amb mi, i em féu conèixer els grans escriptors romàntics: Goethe, Schiller, Byron, Víctor Hugo, etc., me'ls llegia amb veu alta, indicant-me amb força bon gust els passatges més bonics, les frases més enginyoses, com les situacions més dramàtiques i els epítets més fantasiosos. Encara més atenció que en els romàntics em feia posar en les obres de Shakespeare. També em llegia Racine i Corneille, però no eren sants de la seva devoció. Ell i jo aleshores érem romàntics entusiastes; quan més endavant vàrem llegir traduccions d'Homer i d'altres escriptors grecs, no dubtàrem a adjudicar-los la palma, i ens férem devots seus. En Turró (el qui després fou conegut com a biòleg notable era aleshores literat. Escrivia en castellà unes composicions molt sentimentals i d'aire filosòfic titulades Meditaciones i un drama en prosa, irrepresentable per la seva llargària, titulat Atila, i jo n'escrivia un altre, també en prosa castellana, també de dimensions immenses i també irrepresentable, titulat Roderico, que començava amb la mort de Witiza i havia d'acabar amb la batalla de Covadonga. En l'un i en l'altre, sobretot en el d'en Turró, hi havia coses mot boniques. En Turró era home de gran imaginació i la figura més dominant del seu estil era la hipèrbole. Tenia escenes d'un gran dramatisme i relacions verament poèmiques. Quan fou conegut com a biòleg es donava vergonya que ningú conegués les seves antigues aficions literàries. Ja a les seves velleses li vaig parlar de l'Atila i em pregà que no en digués res.

    Ell i jo, érem anticatalanistes: és a dir consideràvem el català com un patois i creiem que tot espanyol havia d'escriure en castellà.

    [...] Mentrestant havia agafat gust al català; però continuava escrivint en prosa castellana. La prosa catalana em costava molt. A poc a poc vaig anar-hi prenent gust i provant recursos, i ja no vaig escriure més en castellà."

    (Joaquim Ruyra: "Joaquim Ruyra ens explica la seva vida", reportatges literaris de la revista Flama, 28 d'octubre de 1934)

    * * *

    "[...] Ara bé, si, de més a més, aquests estudis m'han posat en condicions de fer quelcom útil als meus compatricis, per poc que sigui, hauré de tenir-me per content. I més encara si algun dels meus contes fos d'aquells pocs que es cataloguen com a joiells a l'orfebreria de l'Art. És difícil. El conte, peça xica, no té altre valor que la que li donen la intensitat i l'exquisidesa. Es recomana només per la sobrietat, per l'absència de desperdici. De vegades és una concentració meravellosa que enclou tota l'essència d'una bella novel·la; de vegades, una fantasia que desperta profundes realitats de l'ànima. Són poquíssims els que arriben a la perfecció. De tants com n'he llegits, no m'han restat ganes de rellegir-ne sinó alguns d'Erkmann-Chatrian i Edgard Poe."

    (Coma Soley: "Enquesta al mestre Ruyra", Esplai, 22 d'abril de 1934, p. 186-188)


    Reply  Message 8 of 9 on the subject 
    From: festa Sent: 05/12/2013 20:43
    Audio

    Des d'aquí us podeu descarregar aquest text de Joaquim Ruyra llegit per Francesc de Borja Moll.

    Documents relacionats

    ·
    Ruyra_BorjaMoll(1Mb).mp3


    Vincles

    Noms propis. Lletra UOC
    Articles sobre l'autor a Traces
    L'autor a la Viquipèdia
    L'auca d'en Ruyra
    L'autor a l'Enciclopèdia Catalana
    Joaquim Ruyra, la fascinació pel mar


    Reply  Message 9 of 9 on the subject 
    From: fenix58 Sent: 22/12/2013 16:59

    Anuncios:

    First  Previous  2 a 9 de 9  Next   Last  
    Previous subject  Next subject
     
    ©2020 - Gabitos - All rights reserved